Cornellà la mejor opción

Estamos en puertas del inicio de las campañas navideñas de promoción de los comercios de nuestra ciudad, en especial centradas en las que se organizan desde la entidad Cornellà Compra a Casa. Precisamente esta semana se ha celebrado la Festa del Comerç, aunque muy a mi pesar no pude asistir, y en ella se han presentado las actividades previstas ante más de 600 profesionales del comercio local.
La Navidad es la época más fuerte para la mayoría de sectores, y para ello Cornellà cuenta con una amplia y competitiva oferta, con más de 1.300 establecimientos, que reúnen todos los factores que suponen un valor añadido: comodidad, confianza, variedad y calidad. Comprar en el comercio local tiene la ventaja de la proximidad y la confianza, del trato personalizado y humano.
El comercio es además un motor económico, en el que trabajan muchas personas que siempre intentan ayudarnos y complacer nuestras necesidades. Es un comercio dinámico que promueve acciones ciudadanas, y que participa con gran interés en los actos navideños, como la iluminación de las calles, y en general contribuye a dinamizar la vida ciudadana.
Para explicar estas dos vertientes, no hace falta que os señale que en mi punto de vista tiene un especial peso el conocimiento profesional, porque durante muchos años he estado trabajando con el sector de manera muy estrecha a través del Consorci. Un año más, el comercio de Cornellà es una gran opción para nuestras compras.

1 any de fets

El dia 28 de novembre farà 1 any que José Montilla és president de la Generalitat. En aquest temps el govern ha fet feina en allò que era l’eix del seu mandat: impulsar i enfortir les polítiques socials. Traduint en fets les paraules: s’han aprovat tres lleis bàsiques en aquest marc, com la Llei de Serveis Socials, que beneficiarà 30.000 persones, la Llei pel Dret a l’habitatge i el Pacte Nacional, amb la que es podran promoure 160.000 habitatges ens els propers 10 anys i la creació del Consell de Relacions Laborals, entre d’altres.
Atenció social, vivenda i treball son tres dels eixos de la política d’esquerres. Però a més, s’han convocat més de 6.000 places per a professors i prop de 3.000 per metges i infermeres. En matèria d’educació, el govern ha anunciat una despesa per l’any 2008 de 4.880 milions d’euros, el 7,5% més que l’any anterior, i des de l’any 2004, el primer any de l’esquerra al Govern de la Generalitat, el pressupost del Departament d’Educació ha crescut el 44,6%, augment mai registrat en 20 anys de democràcia.
El govern del President Montilla ha demostrat que fa política de país; proposant pactes sobre temes claus com ara l’habitatge, la recerca, la immigració i les infrastructures. I cal recordar el seu compromís en el desplegament del nou Estatut, com ha estat l'acord Solbes-Castells que en compliment de la seva disposició addicional 3a, ens proporcionarà uns 34.000 milions d'euros en inversió pública de l'Estat en els anys 2007-2013.

Podria continuar enumerant accions, però no em vull extendre massa. És el primer any d’una legislatura que apunta el tarannà i el treball d’aquest nou govern, que mostra el seu element diferencial. Fets i no paraules, perquè els catalans i catalanes millorin la seva qualitat de vida i puguin progressar en igualtat de condicions. Com va dir ahir el President "els ciutadans no necessiten guies espirituals ni reclamen miracles, volen eficàcia en l’acció i claredat en els objectius."
És evident que queda molta feina per fer, però també és cert que estem al principi d’una legislatura, i no hem d’oblidar l’herència de 20 anys de govern nacionalista. El que és cert és que amb els papers sobre la taula, amb el treball i l’esforç i amb els projectes que hi ha en marxa tots i totes els catalans guanyarem en progrés social, cultural i econòmic.

La solución es difícil, pero está en nuestras manos

Esta semana conmemoramos el Día Internacional contra la Violencia de Género en Cornellà, por desgracia, una lacra que no deja de estar de actualidad. Se tiene la sensación que como más madura es nuestra sociedad, más crímenes de este tipo saltan a las páginas de los períodicos.
En los últimos treinta años, lo que ha cambiado es la capacidad y la voluntad de las mujeres para poder decir no, para poder ser ante todo personas, por encima de los valores de sumisión e inferioridad que la sociedad les había inculcado desde siempre. Quizá ahora somos más conscientes de que "ese grito", "esa bofetada", no se pueden permitir.
Estamos en una sociedad más justa y mucho más igualitaria, y con ello, las personas que no tienen ningún respeto por los demás y sólo podían imponerse a través de la prepotencia, se enfrentan ahora a la realidad. Por desgracia, mientras entre todos no sepamos transmitir esos valores de respeto, dignidad y de justicia, habrá personas que crean que su voluntad se puede imponer a gritos y a golpes en el ámbito familiar. Hemos avanzado mucho en treinta años y, en el futuro, los jóvenes habrán asumido aún mejor que nosotros lo que significa esta nueva dignidad: de las mujeres y por extensión de cualquier persona en situación de inferioridad física, mujer, niños o ancianos, o bien coaccionada psicológicamente. Sobre esta clase de violencia en Cornellà aprobamos una moción y pusimos en marcha un ambicioso estudio junto al Consell de la Dona y otras instituciones el año pasado.
No hay semana en que no tengamos que lamentar un nuevo crimen relacionado con la violencia de género. En cada pleno municipal recordamos públicamente esa triste cifra. Recientemente, la polémica se ha centrado en el pobre papel de un programa de televisión, que montó una reunión sorpresa en el plató entre el agresor condenado dos semanas antes y la mujer a la que terminó matando una semana después. Una solución, como la aplicaron en Castilla-La Mancha, es publicar las listas de los maltratadores, aunque por desgracia publicar una lista evita pocas muertes. La solución está en la educación y en cambiar la manera de pensar de todos, de cada uno de nosotros.

Citilab: un centre de tecnologia viu, obert a tothom i innovador

Aquest cap de setmana fem jornades de portes obertes al Citilab, a Can Suris, perquè tots pugueu venir a veure i conèixer aquest nou espai ciutadà dedicat a les noves tecnologies. És molt satisfactori veure com es fan realitat projectes, i la veritat és que aquest era un dels que acariciàvem feia anys: significarà un salt decisiu per evitar la fractura digital perquè tothom pugui accedir a les noves tecnologies, i serà també un espai per aprendre, per investigar i desenvolupar nous projectes i noves iniciatives.
És un centre viu, dinàmic i molt polivalent, com podreu veure, un laboratori ciutadà on s’aprèn a aprendre i s’experimenta, pensat per a tots els col·lectius i per a totes les edats; hem pensat espais diferenciats per a la gent gran i per als més petits per poder interactuar i comunicar-se, amb horaris molt amplis que de forma ininterrompuda puguin donar servei a totes les necessitats. És un centre capdavanter, i volem que es consolidi com a centre ciutadà de formació i de relació, que ens condueixi pels secrets de la societat del coneixement.
A més, i gràcies a la seva concepció i als membres que formen part de la Fundació que el promou, està cridat a convertir-se en un referent a l'àrea metropolitana també quant a investigació i projecció de noves empreses i noves idees entorn d'aquest món.
Us convido, doncs, a que vingueu aquest cap de setmana a veure el Citilab i que hi descobriu les infinites possibilitats que ofereix, a participar en tallers, a experimentar, a crear i conèixer una petita mostra del munt de noves possibilitats que se’ns obre davant nostre, a la nostra ciutat.

És el moment no només de fer un esforç inversor...

La situació tan extraordinàriament complicada que ha patit i està patint la mobilitat ciutadana aquests darrers mesos i especialment aquest darrer mes ens ha qüestionat agudament a totes les persones que tenim responsabilitats en l'administració pública. Davant de la justificada queixa ciutadana estem obligats a respondre-hi amb la nostra actuació i amb la nostra reflexió. Hi ha qui ens titllarà que massa reflexió i poca actuació, hi ha qui ens titllarà que pel fet de no reflexionar gaire les actuacions surten com surten. Penso que les dues coses no s'han de dissociar.
Vull començar afirmant que els ciutadans tenen dret al benestar i a la qualitat de vida; tenen el dret i l'esperança de poder aprofitar les oportunitats que se'ls ofereixen per tirar endavant, per assolir el seu projecte de vida, el que sigui... Però per aconseguir tot això necessiten una mobilitat eficient i si no en disposen no és només que se'ls creïn incomoditats, sinó que se'ls posa en perill el dret a desenvolupar en llibertat els seus anhels personals.
La mobilitat de les persones l'assegura primordialment el transport públic. O dit d'una altra manera, el transport públic compleix (ha de complir) la imprescindible funció social d'assegurar la mobilitat per a tothom, i s’ha de començar a equiparar a qualsevol altre dret social (salut, educació, benestar, treball...). D'acord que ha de conviure amb el privat i que aquest també és necessari però, sobretot en territoris d'altíssima densitat, ha de tenir un paper subsidiari del públic, altrament la mobilitat s'encamina al col·lapse. La cosa tanmateix es complica perquè l'ús de l'automòbil privat respon a la manera com els ciutadans disposen del seu temps, per raó de noves realitats familiars, horaris laborals fraccionats, o d'activitats com anar a comprar, anar a cercar oci i espais de lleure en territori metropolità o més enllà, etc. Això genera uns problemes específics, que es concentren sobretot els caps de setmana, i que en bona mesura són atribuïbles a aquesta manera d'utilitzar el temps, de tendències sovint canviants i imprevisibles, i no tant a la desídia de les administracions.
Reprenent el fil principal de l'escrit, vull remarcar que els fets d'aquests dies són la gran febrada d'una malaltia latent i covada des de fa anys. Diguem-ho amb claredat: històricament, a Catalunya, a l'àrea metropolitana de Barcelona, hi ha hagut molta negligència en la creació d'infraestructures de mobilitat i especialment de mobilitat pública. A Catalunya hem tingut governs apocats que o no s'han atrevit a encarar el problema, o no li han prestat l'atenció i la prioritat que requeria, o no han estat prou actius a l'hora de prendre les decisions que feien falta. Això és un fet i aquest escrit no pretén ara repartir les culpes ni escatir si alguns en tenen més que altres. Entre altres raons perquè la ciutadania afectada per les mancances no està per gaires subtileses i no s'atura a esbrinar les antigues culpabilitats. Simplement exigeix al Govern i a l'administració pública que solucioni els problemes.
I és que administrar una societat avançada vol dir justament resoldre els problemes en clau de proximitat. És evident que hem de parlar de model territorial, de planejament o d'estratègia, però ens trobem que de fet el món ja gira, la societat ja funciona i, repeteixo, el que cal és estar atents als problemes del dia a dia, saber-hi fer front i, el millor que pot passar, és actuar amb capacitat d'anticipació perquè els problemes estiguin en vies de solució tan bon punt es presentin. Concretem-ho en el moment actual: a part de la necessitat peremptòria de resoldre la interrupció dels serveis de rodalies i de fer-ho amb totes les garanties de seguretat, hi ha un seguit d'actuacions que s'han d'emprendre ja per no quedar desbordats i per tenir aquest mínim de sentit d'anticipació, sentit que s'haurà perdut si ens entretenim gaire més. Entre aquestes actuacions vull destacar, sense ser exhaustiu, el quart cinturó, el corredor ferroviari del Vallès (per a persones i mercaderies), l’ampliació de la línia 3 del metro, els accessos viaris i ferroviaris al port i a l'aeroport, i la nova línia de rodalies Cornellà-Castelldefels, o bé la transformació de vies interurbanes en espais intermodals que facilitin el trànsit del bus.
Hi ha unes altres actuacions no tan aparatoses, potser de no tanta envergadura, però igualment indispensables per assegurar la mobilitat i les oportunitats de milions de persones. És la xarxa que anomenen vies metropolitanes de segon nivell, les quals serveixen per procurar la connexió dels municipis metropolitans amb els grans eixos viaris i la connectivitat d'aquests mateixos municipis entre ells. Encara que no se'n parli tant, aquest sistema té moltes mancances i necessita inversions importants que no poden assumir els ajuntaments per manca de recursos i fins i tot de competències.
Aquestes darreres actuacions que acabo d'esmentar se circumscriuen al territori metropolità, i les de més abast dites abans l'afecten directament o si més no indirectament. I és que el territori de l'àrea metropolitana de Barcelona d'unes dimensions tan reduïdes (600 km2) però d'una població tan elevada (3,5 milions de persones) i per tant tan concentrada, és més afectat que cap altre del país pels problemes del dèficit i la debilitat de les infraestructures de mobilitat i, en conseqüència, els seus habitants són els més vulnerables en els drets abans esmentats de disposar d'oportunitats per desenvolupar una vida plena. Com a alcalde d'un municipi metropolità i vicepresident de la Mancomunat de Municipis de l'AMB em sembla que em pertoca fer un al·legat a favor del respecte del dret al benestar dels meus conciutadans.
Aquesta descripció dels problemes d'infraestructures i la seva afectació als ciutadans metropolitans en particular i del país en general, ens obliga a concertar ja mesures concretes entre les administracions recordant que es més fàcil construir amb el concurs dels que representem el territori que no pas girant-s'hi d’esquena. Cal una agenda concreta: és l’única forma de retornar a la ciutadania “el temps perdut”; amb tota probabilitat alguns buscaran beneficis polítics a curt termini, oblidant-se de les seves incapacitats històriques, però això serà estèril, perquè no resol res, i a més la ciutadania no ens comprendrà, posarà més distancia.
No estem per optimismes ingenus; cal tractar la ciutadania amb respecte i no valen explicacions de previsions contemplades en desenes de documents oficials. És el moment no només de fer un esforç inversor sinó de donar un pas endavant i passar al terreny del compromís social i de sumar sinèrgies territorials, perquè sabem ja quines han de ser les actuacions concretes.

Llega el fin de semana

Cultura, deportes, música, ocio.... el fin de semana es el tiempo para hacer y disfrutar de lo que nos gusta. Se han reanudado las sesiones del Petit Liceu que vuelven al Auditori y nos ofrecen una excelente oportunidad para que los más pequeños se introduzcan en el mundo de la ópera y una ocasión especial que se pone en marcha en la ciudad gracias al acuerdo que tenemos con el Gran Teatre del Liceu, todo un privilegio. Las artes escénicas también tienen cabida este fin de semana en el Patronat el domingo por la tarde y los que gusten de los animales pueden asistir a una prueba del campeonato de Catalunya de Agility que habrá el domingo por la mañana en Can Mercader o también a las actividades que hay en el Museu Agbar con motivo de la semana de la ciencia.
Pasando al deporte, siempre protagonista los fines de semana, hoy viernes la UD Cornellà, invita a la afición a conocer sus equipos de esta temporada. Será en el campo de la vía férrea la primera instalación municipal acondicionada con césped artificial, a la que después, dentro del proyecto de mejora de instalaciones deportivas, le han seguido el campo de Sant Ildefons y desde hace poco el de Fontsanta; ahora estamos trabajando para que el año que viene el campo de fútbol de Almeda también tenga césped artificial. Bien, buen fin de semana y lo dicho: a disfrutar y a ser felices.

Les reflexions del President Montilla

El discurs de dimecres del president Montilla a Madrid no ha fet més que posar de manifest la realitat que estem vivint actualment a Catalunya i ha expressat un sentiment de preocupació majoritari a la societat. El President el que fa és defensar els interessos d’aquest país i reclamar actuacions i inversions destinades a moderar l’estat d’ànim d’un país escèptic, que veu les solucions amb recel. La fermesa de la seva voluntat té per objectiu resoldre situacions heretades; les seves reflexions són l’expressió de la lleialtat que comporta el compromís de posar-ho damunt la taula i la intenció de deixar ben lluny la concepció victimista que s’ha utilitzat, malauradament, durant els darrers anys sobre Catalunya, abonant el maniqueisme emocional d’uns i altres. Ara hem de mirar endavant per no caure a convertir-nos en estàtua de sal, com al “síndrome de Lot”, amb la manca d’inversions. Això no evita assumir que el risc de preocupació sempre produeix distanciament, lògic, ens juguem molt en beneficis socials, per això és ara quan s’ha d’explicar i tenir molt clar on volem anar, amb conviccions, fets i realitats, per conjurar el pessimisme.

A favor de las adopciones

Estos días, a partir del episodio negativo del Arca de Zoé y de los niños del Chad que estamos viviendo, se nos plantea como una consecuencia reflexiva el tema de las adopciones. Las personas que deciden adoptar hacen un gran esfuerzo para planificar una familia, en un acto de generosidad basado en compartir fundamentalmente la estabilidad emocional y económica. Bueno es afirmar, de entrada, que los procesos de adopción deben de estar muy claros y que todo no vale, ni siquiera el posible chantaje social de que así se mejorará la vida de los pequeños. La sociedad debe tener garantías sobre los pasos que se dan y sobre las condiciones necesarias para que un niño o niña vayan a vivir con su nueva familia lejos de su país. Pero hay que hacer una apuesta, también, en promocionar y facilitar la posibilidad de que algunos compartan su vida con pequeños más desfavorecidos y carentes de familia.
Recuerdo que Amin Maalouf en su libro El primer siglo después de Béatrice, nos plantea el caso del Vitsiya o “arca celeste”, muy parecido al de estos días, y deja una reflexión muy clara sobre el efecto de las adopciones. Dice, entre otras cosas, que las adopciones “representan un compromiso humano maravilloso, a condición de que sea estrictamente individual”, lejos de operaciones mediáticas que pongan en duda el respeto de las normas establecidas.

Que no se borre la historia

El próximo sábado, 10 de noviembre, a las 19 horas, tendrá lugar en el Patronat Cultural i Recreatiu la presentación del segundo volumen de “Peatones de la historia” que edita la Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, en una labor encomiable de su presidente, el amigo Paco Ruiz Acevedo.
Este segundo volumen recoge también relatos de personas que vivieron el franquismo y el inicio de la transición siendo muy jóvenes, aportando así otro punto de vista que complementa el de las personas que sufrieron la lacra de la dictadura en la plenitud de su vida.
Todos nos debemos felicitar por estas iniciativas y por el proceso que nuestro país está realizando en la recuperación de la memoria de un tiempo pasado, del que hay que aprender para que no vuelva a ocurrir nunca más. En Catalunya el Parlament ya ha aprobado la Ley de la Memòria Històrica y en el Estado ya la ha aprobado el Congreso de Diputados y está camino del Senado.
Recordar la guerra civil y la dictadura, tener presente a las personas que sufrieron estas atrocidades y que hasta ahora estaban ignoradas, tratando a todos por igual, es un acto de justicia que nos dignifica como personas y que nos reconcilia como país. Recordar historias y testimonios como los que aparecen en el reportaje publicado el domingo 4 de noviembre en el diario El País, nos hace más fuertes a nosotros y a los valores de la democracia. Por otra parte, hoy en El Periódico J.J. López Burniol da otra visión que evidentemente no comparto, pero que, con el ánimo de abrir otras miradas, creo que se debe tener en cuenta.
Por mi parte, creo que estamos cumpliendo, así, la voluntad de aquellos que sucumbieron fruto de la barbarie -tal como le pide Julia Conesa a su madre, antes de ser fusilada el 4 de Agosto de 1939 con 19 años, una vez acabada ya la guerra, junto a otras mujeres en el episodio de las “13 Rosas”, ahora llevado al cine- que mi nombre no se borre de la historia.

El déficit más importante de la administración municipal

Invertir en las personas es el objetivo principal de los gobiernos municipales desde que tenemos democracia. En tanto que administración más cercana a las personas, somos los que mejor conocemos qué inversiones requiere nuestra ciudad. Pero los instrumentos fiscales con que contamos desde los ayuntamientos (las maneras de obtener más ingresos por nuestra cuenta) son limitados y, sobre todo, muy rígidos. Para mí está claro que esta poca capacidad de autonomía es el déficit más importante del sistema local.
Hace falta una delimitación más clara y más justa de las competencias municipales. Seguimos realizando numerosos gastos no obligatorios que son competencia de otras administraciones pero que no están de facto transferidos; ni, por supuesto, contamos con ingresos para cubrirlos. Estos mal llamados "servicios impropios" sufren un desfase histórico, en especial las ciudades que estando muy pobladas no son capitales de provincia, como es Cornellà.
Podemos asumirlos, por descontado, porque es una realidad que los ayuntamientos están cubriendo esos servicios. Pero reclamamos que se reconozca ese importante esfuerzo y que se nos den las competencias e instrumentos económicos que nos permitan seguir haciéndolo, y tener la capacidad de enfrentarnos a nuevos retos.
Este fin de semana, en la 9ª Asamblea General de la Federación Española de Municipios y Provincias, vamos a debatir en una mesa específica sobre la financiación local, en la que esperamos dar un paso más para solucionar este problema. Asistiré a ella junto a otros representantes de la Federació de Municipis de Catalunya, para conseguir de la FEMP una posición más comprometida, en esta y otras cuestiones que ya se perfilaron en la asamblea de la Federació de Municipis celebrada en septiembre: la lucha contra el cambio climático, la nueva ciudadanía, una nueva política de vivienda, el desarrollo del Estatut o la calidad de los servicios públicos.
Solucionar la financiación municipal es clave para hacer realidad muchas de esas propuestas, para mejorar la capacidad de maniobra a los ayuntamientos y para permitiros mayor capacidad de decisión a vosotros, los ciudadanos y ciudadanas.

Todo requiere su tiempo

Muchas veces he explicado que desde que se aprueba un proyecto hasta que se ejecuta hay un proceso previo de gestiones y de acciones que deben ponerse en marcha. Es el caso de por ejemplo la nueva línea de cercanías Cornellà-Castelldefels. Para tener una visión gráfica de todo ello hoy El Periódico publica un reportaje ilustrativo sobre la complejidad de los procesos de redacción y ejecución de infraestructuras públicas.

Teatre,castellers i natura

Tot just havent passat la Castanyada, per aquells que continuen gaudint del llarg cap de setmana de pont, la ciutat continua oferint alternatives d’oci. Com cada any, per aquestes dates, els Castellers de Cornellà ens conviden a la seva XVII Diada Castellera, gairebé la cloenda de la temporada i en la que tindrem l’oportunitat de veure tant dissabte com diumenge al migdia l’actuació de diferents colles. A l'Auditori tenim dissabte a la nit una obra d'excepció, protagonitzada per Rosa Maria Sardà, mentre que diumenge al migdia és l'hora del Teatre Familiar al Patronat. I si és que encara no ho heu fet, també podeu aprofitar la jornada de portes obertes que realitza el Museu Agbar cada primer diumenge de mes per gaudir d’aquest indret incomparable i la seva exposició permanent. A més, també al ser primer de mes, el dissabte pels que us agradi passejar, podeu anar a la visita guiada que es fa per la llera del riu al matí i veure la flora i la fauna. Com veieu no hi ha temps per avorrir-se.