19 de novembre 2007

És el moment no només de fer un esforç inversor...

La situació tan extraordinàriament complicada que ha patit i està patint la mobilitat ciutadana aquests darrers mesos i especialment aquest darrer mes ens ha qüestionat agudament a totes les persones que tenim responsabilitats en l'administració pública. Davant de la justificada queixa ciutadana estem obligats a respondre-hi amb la nostra actuació i amb la nostra reflexió. Hi ha qui ens titllarà que massa reflexió i poca actuació, hi ha qui ens titllarà que pel fet de no reflexionar gaire les actuacions surten com surten. Penso que les dues coses no s'han de dissociar.
Vull començar afirmant que els ciutadans tenen dret al benestar i a la qualitat de vida; tenen el dret i l'esperança de poder aprofitar les oportunitats que se'ls ofereixen per tirar endavant, per assolir el seu projecte de vida, el que sigui... Però per aconseguir tot això necessiten una mobilitat eficient i si no en disposen no és només que se'ls creïn incomoditats, sinó que se'ls posa en perill el dret a desenvolupar en llibertat els seus anhels personals.
La mobilitat de les persones l'assegura primordialment el transport públic. O dit d'una altra manera, el transport públic compleix (ha de complir) la imprescindible funció social d'assegurar la mobilitat per a tothom, i s’ha de començar a equiparar a qualsevol altre dret social (salut, educació, benestar, treball...). D'acord que ha de conviure amb el privat i que aquest també és necessari però, sobretot en territoris d'altíssima densitat, ha de tenir un paper subsidiari del públic, altrament la mobilitat s'encamina al col·lapse. La cosa tanmateix es complica perquè l'ús de l'automòbil privat respon a la manera com els ciutadans disposen del seu temps, per raó de noves realitats familiars, horaris laborals fraccionats, o d'activitats com anar a comprar, anar a cercar oci i espais de lleure en territori metropolità o més enllà, etc. Això genera uns problemes específics, que es concentren sobretot els caps de setmana, i que en bona mesura són atribuïbles a aquesta manera d'utilitzar el temps, de tendències sovint canviants i imprevisibles, i no tant a la desídia de les administracions.
Reprenent el fil principal de l'escrit, vull remarcar que els fets d'aquests dies són la gran febrada d'una malaltia latent i covada des de fa anys. Diguem-ho amb claredat: històricament, a Catalunya, a l'àrea metropolitana de Barcelona, hi ha hagut molta negligència en la creació d'infraestructures de mobilitat i especialment de mobilitat pública. A Catalunya hem tingut governs apocats que o no s'han atrevit a encarar el problema, o no li han prestat l'atenció i la prioritat que requeria, o no han estat prou actius a l'hora de prendre les decisions que feien falta. Això és un fet i aquest escrit no pretén ara repartir les culpes ni escatir si alguns en tenen més que altres. Entre altres raons perquè la ciutadania afectada per les mancances no està per gaires subtileses i no s'atura a esbrinar les antigues culpabilitats. Simplement exigeix al Govern i a l'administració pública que solucioni els problemes.
I és que administrar una societat avançada vol dir justament resoldre els problemes en clau de proximitat. És evident que hem de parlar de model territorial, de planejament o d'estratègia, però ens trobem que de fet el món ja gira, la societat ja funciona i, repeteixo, el que cal és estar atents als problemes del dia a dia, saber-hi fer front i, el millor que pot passar, és actuar amb capacitat d'anticipació perquè els problemes estiguin en vies de solució tan bon punt es presentin. Concretem-ho en el moment actual: a part de la necessitat peremptòria de resoldre la interrupció dels serveis de rodalies i de fer-ho amb totes les garanties de seguretat, hi ha un seguit d'actuacions que s'han d'emprendre ja per no quedar desbordats i per tenir aquest mínim de sentit d'anticipació, sentit que s'haurà perdut si ens entretenim gaire més. Entre aquestes actuacions vull destacar, sense ser exhaustiu, el quart cinturó, el corredor ferroviari del Vallès (per a persones i mercaderies), l’ampliació de la línia 3 del metro, els accessos viaris i ferroviaris al port i a l'aeroport, i la nova línia de rodalies Cornellà-Castelldefels, o bé la transformació de vies interurbanes en espais intermodals que facilitin el trànsit del bus.
Hi ha unes altres actuacions no tan aparatoses, potser de no tanta envergadura, però igualment indispensables per assegurar la mobilitat i les oportunitats de milions de persones. És la xarxa que anomenen vies metropolitanes de segon nivell, les quals serveixen per procurar la connexió dels municipis metropolitans amb els grans eixos viaris i la connectivitat d'aquests mateixos municipis entre ells. Encara que no se'n parli tant, aquest sistema té moltes mancances i necessita inversions importants que no poden assumir els ajuntaments per manca de recursos i fins i tot de competències.
Aquestes darreres actuacions que acabo d'esmentar se circumscriuen al territori metropolità, i les de més abast dites abans l'afecten directament o si més no indirectament. I és que el territori de l'àrea metropolitana de Barcelona d'unes dimensions tan reduïdes (600 km2) però d'una població tan elevada (3,5 milions de persones) i per tant tan concentrada, és més afectat que cap altre del país pels problemes del dèficit i la debilitat de les infraestructures de mobilitat i, en conseqüència, els seus habitants són els més vulnerables en els drets abans esmentats de disposar d'oportunitats per desenvolupar una vida plena. Com a alcalde d'un municipi metropolità i vicepresident de la Mancomunat de Municipis de l'AMB em sembla que em pertoca fer un al·legat a favor del respecte del dret al benestar dels meus conciutadans.
Aquesta descripció dels problemes d'infraestructures i la seva afectació als ciutadans metropolitans en particular i del país en general, ens obliga a concertar ja mesures concretes entre les administracions recordant que es més fàcil construir amb el concurs dels que representem el territori que no pas girant-s'hi d’esquena. Cal una agenda concreta: és l’única forma de retornar a la ciutadania “el temps perdut”; amb tota probabilitat alguns buscaran beneficis polítics a curt termini, oblidant-se de les seves incapacitats històriques, però això serà estèril, perquè no resol res, i a més la ciutadania no ens comprendrà, posarà més distancia.
No estem per optimismes ingenus; cal tractar la ciutadania amb respecte i no valen explicacions de previsions contemplades en desenes de documents oficials. És el moment no només de fer un esforç inversor sinó de donar un pas endavant i passar al terreny del compromís social i de sumar sinèrgies territorials, perquè sabem ja quines han de ser les actuacions concretes.

0 Comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

<< Inici